Joshua Bell

El seu primer contacte amb el món de la música es remunta a quan tenia quatre anys. "Els meus pares em van introduir en el so del violí", va dir. "No vaig ser jo qui el va elegir".
Va realitzar els seus estudis de violí a la Universitat d'Indiana sota la direcció de Josef Gingold. Als catorze anys, va aparèixer com a solista amb l'Orquestra de Filadèlfia, dirigida per Riccardo Muti. Va debutar al Carnegie Hall el 1985 amb l'Orquestra Simfònica de Saint Louis. Des d'aleshores ha tocat amb les orquestres i els directors més importants del món.
A més d'interpretar el repertori normal de concerts, Bell ha tocat obres noves-Nicholas Maw li va dedicar el seu concert de violí, el qual Bell va estrenar el 1993. Va interpretar la part solista de la banda sonora escrita per John Corigliano per la pel·lícula "El Violí Vermell"  la qual va rebre un Oscar a la millor banda sonora. També toca música de cambra.
Actualment té un violí Stradivarius de 1713 anomenat el Gibson ex Huberman (donat a que abans li va pertànyer al violinista Bronislaw Huberman), pel qual va pagar un preu al voltant de 3.5 milions de dòlars

Fa unes quantes setmanes el diari de la capital nord-americà The Washington Post va dur a terme un curiós experiment tenia com a finalitat calibrar, més o menys, el gust artístic del ciutadà mitjà de la capital de l'imperi, i per extensió, el de l'americà "tipus mitjà ", que francament no sé en què consisteix. Per dur a bon terme el seu experiment, van convèncer a un dels més grans i prestigiosos violinistes del món en l'actualitat, Joshua Bell, perquè, vestit amb texans, una samarreta senzilla i portant amb si, això sí, el seu violí de 3 milions de euros, descendís a primera hora del matí fins una de les andanes d'una estació del metro, i toqués amb el seu caríssim instrument sis peces de Bach.Els promotors de la idea volien esbrinar si els usuaris del metro sabien distingir el so d'un concertista de violí de qualitat excepcional del d'un senzill músic de carrer, i fer del resultat una pedra de toc de com està calibrada la sensibilitat artística del ciutadà comú. El resultat va ser que durant els poc més de quaranta minuts que Joshua Bell va tocar les peces de Bach, només va obtenir unes quantes monedes d'almoina i només uns pocs usuaris del metro, que podien comptar gairebé amb els dits de les mans, es van aturar alguns minuts a escoltar amb atenció al músic d'excepció. La resta dels ciutadans que a aquella hora passejaven les seves presses i preocupacions pels passadissos del metro, van passar al costat del violinista dirigint als seus quefers quotidians amb la velocitat de sempre, sense parar ni un segon d'especial atenció a la música de Bach que sortia d'un violí de 3 milions d'euros tocat per un instrumentista que omple a tot el món sales de concert costant desenes de dòlars les entrades més barates. Pel que sembla només una dona va arribar no només a interessar de veritat per la qualitat de la música que podia escoltar gratis als túnels del metro, sinó que fins i tot va reconèixer a l'intèrpret i li va dir que ja l'havia escoltat a la Biblioteca del Congrés, i que recordava aquell concert com meravellós.

Això ens demostra que molts cops la gent no aprecia l'art de la música, perqué si ningú va apreciar al millor  violinista del món tocant de franc al metro: com pot apreciar la gent qualsevol músic que es vulgui guanyar la vida tocant al carrer? 

Per tant m'agradaria a la mateixa pàgina que he parlat de Joshua Bell deixar alfuns videos de músics que toquen al carrer dels quals ni es sap el nom: